Scan barcode
A review by toniherrero
Maestro de enigmas by Patricia A. McKillip
4.0
Servidor ha llegit molt poca fantasia més enllà d'«El senyor dels anells» i alguna cosa de Joe Abercrombie, així que el que escrigui aquí té la validesa justa per cobrir les meves expectatives i no anar més enllà. No espereu doncs una ressenya canònica del gènere.
He de reconèixer que he gaudit molt de l'inici de la trilogia «Riddle-Master» de la Patricia A. McKillip. M'agrada la idea dels enigmes com a fil conductor d'una trama que se centra en un protagonista que dona tombs al llarg del llibre d'acord amb les seves sensacions, que tenen molt a veure amb el que el destí li ha preparat. He llegit moltes crítiques a aquest deambular sense rumb aparent a través de tot el territori; servidor prefereix no mirar d'entendre-ho i deixar-se endur, de forma que és més fàcil gaudir del llibre. Perquè el que l'autora pretén amb aquesta prosa senzilla i lírica —i això és una opinió— és fer-nos partícips d'un viatge. Crec que no té sentit buscar-li la profunditat que alguns troben a l'obra icònica de J.R.R. Tolkien: estem davant d'una aventura, una mica com a «El hobbit», i el protagonista espera que l'acompanyem. McKillip hereta part del tradicionalisme fantàstic de Tolkien i hi afegeix tocs de feminisme empoderant les figures de les dones, que ocupen alguns càrrecs de rellevància, però la veritat és que manté bastant els estàndards un pèl carrinclons del gènere: el classisme, personatges femenins que són poc més que acompanyants, la presència d'uns reis i monarques que ningú es qüestiona i, per descomptat, l'amenaça d'un mal que es gesta d'amagat al racó més amagat del món. Però bé, hem de considerar que es va escriure als anys 70 i la renovació del gènere potser encara no havia arribat, i en qualsevol cas la visió de McKillip del gènere és prou particular.
La presència d'un mapa al principi del llibre és un detall que m'emociona: em predisposa a l'aventura i en cas necessari sempre puc tornar enrere per veure cap a on es dirigeix el protagonista. És cert que en Morgon sobreviu de forma quasi miraculosa a multitud d'atacs, unes conxorxes màgiques que d'entrada ens agafen desprevinguts, però un s'hi acostuma de pressa. I pel que fa a la presència de múltiples personatges, noms i reialmes que és una cosa perfectament assumible per a qualsevol lector. No he escoltat a ningú queixar-se del batibull de cases i noms de la saga de George R.R. Martin, però en canvi he llegit ressenyes criticant els que surten aquí. Personalment, no en faria ni cas.
En definitiva, he trobat un entreteniment poètic i bellament escrit, d'aquells que flueix de manera sorprenent i que es devora en un no-res. L'autora planteja temes i situacions que a un neòfit en això de la fantasia li han semblat d'allò més interessants. Es tracta d'elements que més tard trobarem en altres novel·les: homes capaços de transformar-se en animals a voluntat, protagonistes amb una marca al rostre que l'identifiquen com l'escollit... Cal reconèixer que inventar en el món de la fantasia és complicat, ja que algú altre ha inventat una cosa que sembla innovadora i tothom té referents previs. I estic segur que McKillip en tenia, però també n'ha sigut un per a un bon grapat d'escriptores i escriptors. Malgrat els bells paratges, el to de road-trip irrellevant i l'aparent invulnerabilitat del protagonista, la trama també té moments tensos i foscos que fan patir, i alguna escena com el descens al cor d'Isig esdevé terriblement pertorbadora i es grava a foc al subconscient. Vull pensar que l'autora ens posa en situació de cara als pròxims llibres, i això ho aconsegueix amb molt bona nota. «The Riddle-Master of Hed» m'ha deixat amb ganes de més i servidor segur que hi tornarà.
He de reconèixer que he gaudit molt de l'inici de la trilogia «Riddle-Master» de la Patricia A. McKillip. M'agrada la idea dels enigmes com a fil conductor d'una trama que se centra en un protagonista que dona tombs al llarg del llibre d'acord amb les seves sensacions, que tenen molt a veure amb el que el destí li ha preparat. He llegit moltes crítiques a aquest deambular sense rumb aparent a través de tot el territori; servidor prefereix no mirar d'entendre-ho i deixar-se endur, de forma que és més fàcil gaudir del llibre. Perquè el que l'autora pretén amb aquesta prosa senzilla i lírica —i això és una opinió— és fer-nos partícips d'un viatge. Crec que no té sentit buscar-li la profunditat que alguns troben a l'obra icònica de J.R.R. Tolkien: estem davant d'una aventura, una mica com a «El hobbit», i el protagonista espera que l'acompanyem. McKillip hereta part del tradicionalisme fantàstic de Tolkien i hi afegeix tocs de feminisme empoderant les figures de les dones, que ocupen alguns càrrecs de rellevància, però la veritat és que manté bastant els estàndards un pèl carrinclons del gènere: el classisme, personatges femenins que són poc més que acompanyants, la presència d'uns reis i monarques que ningú es qüestiona i, per descomptat, l'amenaça d'un mal que es gesta d'amagat al racó més amagat del món. Però bé, hem de considerar que es va escriure als anys 70 i la renovació del gènere potser encara no havia arribat, i en qualsevol cas la visió de McKillip del gènere és prou particular.
La presència d'un mapa al principi del llibre és un detall que m'emociona: em predisposa a l'aventura i en cas necessari sempre puc tornar enrere per veure cap a on es dirigeix el protagonista. És cert que en Morgon sobreviu de forma quasi miraculosa a multitud d'atacs, unes conxorxes màgiques que d'entrada ens agafen desprevinguts, però un s'hi acostuma de pressa. I pel que fa a la presència de múltiples personatges, noms i reialmes que és una cosa perfectament assumible per a qualsevol lector. No he escoltat a ningú queixar-se del batibull de cases i noms de la saga de George R.R. Martin, però en canvi he llegit ressenyes criticant els que surten aquí. Personalment, no en faria ni cas.
En definitiva, he trobat un entreteniment poètic i bellament escrit, d'aquells que flueix de manera sorprenent i que es devora en un no-res. L'autora planteja temes i situacions que a un neòfit en això de la fantasia li han semblat d'allò més interessants. Es tracta d'elements que més tard trobarem en altres novel·les: homes capaços de transformar-se en animals a voluntat, protagonistes amb una marca al rostre que l'identifiquen com l'escollit... Cal reconèixer que inventar en el món de la fantasia és complicat, ja que algú altre ha inventat una cosa que sembla innovadora i tothom té referents previs. I estic segur que McKillip en tenia, però també n'ha sigut un per a un bon grapat d'escriptores i escriptors. Malgrat els bells paratges, el to de road-trip irrellevant i l'aparent invulnerabilitat del protagonista, la trama també té moments tensos i foscos que fan patir, i alguna escena com el descens al cor d'Isig esdevé terriblement pertorbadora i es grava a foc al subconscient. Vull pensar que l'autora ens posa en situació de cara als pròxims llibres, i això ho aconsegueix amb molt bona nota. «The Riddle-Master of Hed» m'ha deixat amb ganes de més i servidor segur que hi tornarà.