Scan barcode
A review by nunuseli
The Red and the Black by Stendhal
5.0
Hi ha llibres, com 'El roig i el negre', que sembla que van ser escrits ahir. T'atrapen des del principi i, tot i tenir 797 pàgines, els devores amb pocs dies i encara lamentes que s'hagi acabat tan aviat. Costa de creure que un escriptor francès de la primera meitat del segle XIX, sigui capaç d'escriure amb un estil tan directe, senzill i essencial. Costa de creure que Stendhal ja sabés perfectament que a la hora d'escriure bé les floritures sobren, i l'important és descriure amb els mínims circumloquis però amb tot detall l'evolució dels personatges. 'El roig i el negre' és un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir com a mínim una vegada a la vida.
El protagonista del llibre és Julien Sorel, un noi d'origen humil i amb un pare i uns germans que el maltracten com a única família. Amb aquestes circumstàncies és fàcil entendre perquè està tan encegat per l'ambició. Per ell, ambició és venjança, és demostrar que és més digne que tot els que l'envolten. Admira amb devoció Napoleó i voldria ser un militar com ell que ascendeix del no-res i guanya reconeixement a mesura que va guanyant batalles. Però aviat s'adona que en la seva actualitat qui ascendeix realment són els clergues i decideix instruir-se amb el capellà del poble, tot i no tenir ni mica de vocació.
'El roig i el negre' es divideix en dues parts. La primera passa a províncies i narra com Julien comença a treballar com a preceptor dels fills de l'alcalde del poble i decideix seduir la seva esposa. La segona part passa a París i narra com treballa com a secretari del marquès de la Mole i la relació amorosa que manté amb Mathilde, la seva filla. Això, permet a Stendhal ridiculitzar i criticar tant la vida a París com la vida a províncies, evidenciant la hipocresia que hi ha en totes dues.
Stendhal devia ser un escriptor extremament intel·ligent, perquè no deixa mai d'adoptar un posat distant com a narrador, a vegades fins i tot irònic (amb la qual cosa fins i tot un parell de vegades es permet adreçar-se directament al lector). Així, presenta les situacions i els personatges amb tot el seu ridícul. I és que Julien Sorel és un personatge extremament ridícul; la seva ambició i les convencions socials, que ha interioritzat fins al punt que les ha convertit en un deure íntim, el porten a fer accions d'allò més absurdes com, per exemple, seduir la dona de l'alcalde, perquè creu que aquest és el seu deure, tot i que en realitat no n'està ni enamorat (¿què pensaria la gent d'ell si no ho fes?).
Tot i això, Julien és un persoatge enormement complex, amb una evolució ben marcada, i acaba essent un personatge totalment real, així com també sobretot l'orgullosa i malcriada Mathilde. L'obra s'acaba i ens deixa una visió ben desencantada de la societat: tothom es deixa guiar sempre per les convencions i la hipocresia, ni tan sols al final Julien pot ser sincer amb ell mateix i acaba fent fins al final el que creu que eseperen d'ell.
El protagonista del llibre és Julien Sorel, un noi d'origen humil i amb un pare i uns germans que el maltracten com a única família. Amb aquestes circumstàncies és fàcil entendre perquè està tan encegat per l'ambició. Per ell, ambició és venjança, és demostrar que és més digne que tot els que l'envolten. Admira amb devoció Napoleó i voldria ser un militar com ell que ascendeix del no-res i guanya reconeixement a mesura que va guanyant batalles. Però aviat s'adona que en la seva actualitat qui ascendeix realment són els clergues i decideix instruir-se amb el capellà del poble, tot i no tenir ni mica de vocació.
'El roig i el negre' es divideix en dues parts. La primera passa a províncies i narra com Julien comença a treballar com a preceptor dels fills de l'alcalde del poble i decideix seduir la seva esposa. La segona part passa a París i narra com treballa com a secretari del marquès de la Mole i la relació amorosa que manté amb Mathilde, la seva filla. Això, permet a Stendhal ridiculitzar i criticar tant la vida a París com la vida a províncies, evidenciant la hipocresia que hi ha en totes dues.
Stendhal devia ser un escriptor extremament intel·ligent, perquè no deixa mai d'adoptar un posat distant com a narrador, a vegades fins i tot irònic (amb la qual cosa fins i tot un parell de vegades es permet adreçar-se directament al lector). Així, presenta les situacions i els personatges amb tot el seu ridícul. I és que Julien Sorel és un personatge extremament ridícul; la seva ambició i les convencions socials, que ha interioritzat fins al punt que les ha convertit en un deure íntim, el porten a fer accions d'allò més absurdes com, per exemple, seduir la dona de l'alcalde, perquè creu que aquest és el seu deure, tot i que en realitat no n'està ni enamorat (¿què pensaria la gent d'ell si no ho fes?).
Tot i això, Julien és un persoatge enormement complex, amb una evolució ben marcada, i acaba essent un personatge totalment real, així com també sobretot l'orgullosa i malcriada Mathilde. L'obra s'acaba i ens deixa una visió ben desencantada de la societat: tothom es deixa guiar sempre per les convencions i la hipocresia, ni tan sols al final Julien pot ser sincer amb ell mateix i acaba fent fins al final el que creu que eseperen d'ell.