Take a photo of a barcode or cover
nuska 's review for:
La plaça del Diamant
by Mercè Rodoreda
"Fer el que s'ha de fer i res més demostra un talent natural digne de tots els respectes".
"Però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc...".
"Vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa, fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la".
"La història valia més llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades".
"Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hi hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.
"Damunt de les veus que venien de lluny i no s'entenia què deien, es va alçar un cant d'àngels, però un cant d'àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra".
"No el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i clora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia".
"La senyora Enriqueta m'havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i de la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l'havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l'haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells...".
Colometa és una dona com qualsevol de nosaltres: no sap què fa al món. Però Colometa va coneixent-se a ella mateixa dins del període històric que li ha tocat viure: la república i la guerra civil espanyola i la seua mirada, innocent però sabia, va descobrint-mos la Barcelona d'aquells anys, tot el que canvia i també el que no canvia, les balances de la seua primera casa que toca cada vegada que hi entra i el seu amor per la gent que l'envolta i per la vida mateixa. Magnífica. Molt recomanable.
"Però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc...".
"Vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa, fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la".
"La història valia més llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades".
"Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hi hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.
"Damunt de les veus que venien de lluny i no s'entenia què deien, es va alçar un cant d'àngels, però un cant d'àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra".
"No el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i clora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia".
"La senyora Enriqueta m'havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i de la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l'havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l'haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells...".
Colometa és una dona com qualsevol de nosaltres: no sap què fa al món. Però Colometa va coneixent-se a ella mateixa dins del període històric que li ha tocat viure: la república i la guerra civil espanyola i la seua mirada, innocent però sabia, va descobrint-mos la Barcelona d'aquells anys, tot el que canvia i també el que no canvia, les balances de la seua primera casa que toca cada vegada que hi entra i el seu amor per la gent que l'envolta i per la vida mateixa. Magnífica. Molt recomanable.