Take a photo of a barcode or cover
tanarquia 's review for:
Cometas en el Cielo
by Khaled Hosseini
no sé si ara mateixa puc formular una reflexió coherent, sols vuic plorar.
____
quatre dies més tard, crec que he desglossat el llibre com per poder fer la review: 2 stars
nem per parts...
1. l'escriptura i el ritme mhan agradat. tot i que el conflicte entre els protes és estàtic en tot el llibre, no he sentit que se me fera pesat. això és un punt a favor
2. com a persona intensa i ben lligada a les emocions, aquest llibre m'ha fet plorar cada 5 minuts des d'un poc abans de la meitat fins l'última pàgina. i clar, guiant-me per tot el que m'estava removent, el meu primer pensament va ser donar-li 5 pedazo de estrellas. però no amore
3. crec que l'autor instrumentalitza i abusa del patiment per fer que el lector connecte més amb la història, però esq això no és just. i he acabat molt molesta amb ell perquè moltes de les coses que ocorrien eren innecessàries, sobretot els palos que s'emportava el meu pobre hassan
4. m'haguera agradat que hagués hagut un major aprofundiment en el conflicte afgà i els seus factors socials i polítics. a banda, que el villà de la pel·lícula siga un psicòpata... redueix als talibans a una cosa abstracta que pareix que responga a qüestions personals, quan en realitat són una gran estructura organizada que controla els àmbits públics i privats de la societat
5. els rics s'acaben redimint i pareix que s'hem de solidaritzar amb ells perquè són bones persones que han fet coses malament. i és igual tot el mal que hagen fet, com ho han tractat de compensar per altres llocs, pues bendito sea usted. ah però els pobres són àngels, nascuts i educats per a servir, trobant en la "lleialtat" el sentit de la seua vida... i si el llibre hagués reflectit aquesta realitat però l'hagués criticat i hagués mostrat en els hazara sentiments més enllà de l'obediència i la submissió, pues ni tan mal. però ha reduït tota la seua personalitat a servir i prou. això no és amistat, hassan i amir mai no van ser amics i punt
6. la visió dels eeuu com el paradís , the american dream, on tot és màgia i on s'està estupendament perquè hosti mira què mal estan allà en afganistan... prou. on està la crítica als eeuu que més enllà de ser el país de las oportunidades, també ho és del racisme social i institucional??? vaig llegir en una review que algú comentava que és el llibre que encanta als nord-americans i europeus perquè ens mostra com la part civilitzada i privilegiada de la moguda, com si en molts d'aquests conflictes civils no haguérem jugat un paper crucial i moltes vegades cruel. i això ens fa sentir bé
aixiesq més enllà d'haver sentit el dolor de hassan i els seus, la història contada i analitzada d'altra manera m'haguera semblat molt més acertada. conclusió: estic decebuda
____
quatre dies més tard, crec que he desglossat el llibre com per poder fer la review: 2 stars
nem per parts...
1. l'escriptura i el ritme mhan agradat. tot i que el conflicte entre els protes és estàtic en tot el llibre, no he sentit que se me fera pesat. això és un punt a favor
2. com a persona intensa i ben lligada a les emocions, aquest llibre m'ha fet plorar cada 5 minuts des d'un poc abans de la meitat fins l'última pàgina. i clar, guiant-me per tot el que m'estava removent, el meu primer pensament va ser donar-li 5 pedazo de estrellas. però no amore
3. crec que l'autor instrumentalitza i abusa del patiment per fer que el lector connecte més amb la història, però esq això no és just. i he acabat molt molesta amb ell perquè moltes de les coses que ocorrien eren innecessàries, sobretot els palos que s'emportava el meu pobre hassan
4. m'haguera agradat que hagués hagut un major aprofundiment en el conflicte afgà i els seus factors socials i polítics. a banda, que el villà de la pel·lícula siga un psicòpata... redueix als talibans a una cosa abstracta que pareix que responga a qüestions personals, quan en realitat són una gran estructura organizada que controla els àmbits públics i privats de la societat
5. els rics s'acaben redimint i pareix que s'hem de solidaritzar amb ells perquè són bones persones que han fet coses malament. i és igual tot el mal que hagen fet, com ho han tractat de compensar per altres llocs, pues bendito sea usted. ah però els pobres són àngels, nascuts i educats per a servir, trobant en la "lleialtat" el sentit de la seua vida... i si el llibre hagués reflectit aquesta realitat però l'hagués criticat i hagués mostrat en els hazara sentiments més enllà de l'obediència i la submissió, pues ni tan mal. però ha reduït tota la seua personalitat a servir i prou. això no és amistat, hassan i amir mai no van ser amics i punt
6. la visió dels eeuu com el paradís , the american dream, on tot és màgia i on s'està estupendament perquè hosti mira què mal estan allà en afganistan... prou. on està la crítica als eeuu que més enllà de ser el país de las oportunidades, també ho és del racisme social i institucional??? vaig llegir en una review que algú comentava que és el llibre que encanta als nord-americans i europeus perquè ens mostra com la part civilitzada i privilegiada de la moguda, com si en molts d'aquests conflictes civils no haguérem jugat un paper crucial i moltes vegades cruel. i això ens fa sentir bé
aixiesq més enllà d'haver sentit el dolor de hassan i els seus, la història contada i analitzada d'altra manera m'haguera semblat molt més acertada. conclusió: estic decebuda