A review by toniherrero
Noia troba noi by Ali Smith

fast-paced

2.0

Noia troba noi no és per mi, sense cap mena de dubte, no he entrat en cap moment a la història. Aquest optimisme exacerbat, tots els mots fulgurants, les frases que semblen eslògans d'una campanya orquestrada per la mateixa Pure... Els rapats de Pure són uns passerells menyspreables que només busquen captar l'atenció d'en Keith i satisfer el propi ego, això ens queda clar, però no tot és negre absolut ni blanc resplendent; a la vida hi ha centenars, milers de tonalitats de gris, però aquí tan sols hi trobem els dos extrems. L'Imogen i l'Anthea són tan poc versemblants com els clixés que les defineixen i les fan lliures. En Paul és molt bo al llit. (Gràcies a Déu.) Quina estocada final més llastimosa. A partir d'aquí, gairebé he llegit en diagonal.

A Ali Smith li valoro l'experimentació formal, aquest estil que suposo —no he llegit res més d'ella— és el seu segell personal, però tampoc hi he entrat. No m'ha convençut, no és el meu estil. El que sí que li agraeixo a l'autora és la brevetat. Si no fos per això, segur que hauria abandonat.