Take a photo of a barcode or cover
A review by seaandwave
Rayuela by Julio Cortázar
5.0
Es difícil explicar "Rayuela" a algú que no l'ha llegit, em sembla com intentar lluitar les paraules de Cortázar, intentar explicar alguna cosa que no necessita, i no vol, explicació. I no ho faré.
Per mi "Rayuela" ha estat una mena d'obsessió (si no una obsessió amb totes les lletres): llegir compulsivament, quan no toca llegir (cosa que feia molt temps que no em passava), rellegir, tornar enrere, subratllar primer paraules, després frases, paràgrafs sencers... M'ha fet mal. Llegir uns capítols i tornar a la realitat era gairebé impossible: el buit existencial, el qüestionament de tot el que feia i sentia eren gairebé insuportables. I alhora, llegint-lo, m'he sentit més viva, més jo en molts sentits, i alhora, emocions que semblava que hagués patit en una altra vida, no en aquesta. Potser a París, tancada en un pis bebent cafè de matinada. O potser a un continent on no he estat mai, aguantant les tardes de calor (o molt molt fred) amb mate i claus, etc. etc. No enganyaré a ningú dient que normalment puc apartar-me emocionalment de les històries: no és així. Mai. Gens. Però en cap cas m'havia passat a aquest nivell, i es que he caigut a tots els inferns on ha caigut Horacio.
Després d'acabar-lo, volia tornar a començar. Fer-ho diferent, canviar, com deixa fer Cortázar, la lectura i potser la història d'alguna manera. No ho vaig fer (per cuidar la meva salut mental, segurament), però sé que hi tornaré, i cap lectura d'un llibre així pot ser igual a cap altra. "Rayuela" és un llibre per llegir i rellegir, i tornar a trobar-te amb tot el que té dins anys després. I ho faré.
Abans d'acabar, i crec que si algú li agrada escriure i vol llegir aquest llibre ho ha de saber, la prosa poètica de Cortàzar et farà desitjar escriure tot el dia i no tornar-ho a fer mai més, tot a la vegada. Inspira, et fa estimar les paraules, i alhora et fa pensar que no es pot escriure amb elles res millor que el que estàs llegint.
Segurament no tothom que llegeixi el llibre el patirà així, i a vegades penso que aquesta gent és afortunada, i que segurament té una vida més estable, una relació més llunyana i sana amb les històries, però, en el fons, no ho canviaria per res del món.
Per mi "Rayuela" ha estat una mena d'obsessió (si no una obsessió amb totes les lletres): llegir compulsivament, quan no toca llegir (cosa que feia molt temps que no em passava), rellegir, tornar enrere, subratllar primer paraules, després frases, paràgrafs sencers... M'ha fet mal. Llegir uns capítols i tornar a la realitat era gairebé impossible: el buit existencial, el qüestionament de tot el que feia i sentia eren gairebé insuportables. I alhora, llegint-lo, m'he sentit més viva, més jo en molts sentits, i alhora, emocions que semblava que hagués patit en una altra vida, no en aquesta. Potser a París, tancada en un pis bebent cafè de matinada. O potser a un continent on no he estat mai, aguantant les tardes de calor (o molt molt fred) amb mate i claus, etc. etc. No enganyaré a ningú dient que normalment puc apartar-me emocionalment de les històries: no és així. Mai. Gens. Però en cap cas m'havia passat a aquest nivell, i es que he caigut a tots els inferns on ha caigut Horacio.
Després d'acabar-lo, volia tornar a començar. Fer-ho diferent, canviar, com deixa fer Cortázar, la lectura i potser la història d'alguna manera. No ho vaig fer (per cuidar la meva salut mental, segurament), però sé que hi tornaré, i cap lectura d'un llibre així pot ser igual a cap altra. "Rayuela" és un llibre per llegir i rellegir, i tornar a trobar-te amb tot el que té dins anys després. I ho faré.
Abans d'acabar, i crec que si algú li agrada escriure i vol llegir aquest llibre ho ha de saber, la prosa poètica de Cortàzar et farà desitjar escriure tot el dia i no tornar-ho a fer mai més, tot a la vegada. Inspira, et fa estimar les paraules, i alhora et fa pensar que no es pot escriure amb elles res millor que el que estàs llegint.
Segurament no tothom que llegeixi el llibre el patirà així, i a vegades penso que aquesta gent és afortunada, i que segurament té una vida més estable, una relació més llunyana i sana amb les històries, però, en el fons, no ho canviaria per res del món.