Take a photo of a barcode or cover
4.02 AVERAGE
4.02 AVERAGE
Hopscotch is a sadly botched experiment. I really tried to like this one, the concept magnetised me instantly but its hold faltered till I found myself clinging on for something, anything to warrant getting to the end. After 100 or so pages I just had to let go.
The writing, while beautifully worded, ultimately says nothing. There's some clever wordplay here and there which made me laugh a few times, yet these moments were as little puddles in a vast desert of pseudo-intellectual rambling; a pretentious mincing of words with no end in sight.
There were pages I reread two, three, four times only for nothing concrete to emerge, no articulatable idea or image or scene.
What is the difference between an un-articulatable idea and there simply being no idea at all? Only the idea of an idea, the air of importance, a(n) illusion/delusion of grandeur.
I adore the premise of Hopscotching back and forth through a book to navigate a non-linear narrative, but the execution lacks any form of substantial commentary on anything in particular.
Other books have utilised this method to great effect: B. S. Johnson's 'The Unfortunates' makes commentary on the randomness of memory; David Foster Wallace's 'Infinite Jest' takes aim at an ever fragmenting Western society; 'Hopscotch', however, meanders aimlessly. It spoke to me while I nodded along and pondered for a while before walking away and realising that I had either understood none of what was being said or that nothing was being said to begin with.
The writing, while beautifully worded, ultimately says nothing. There's some clever wordplay here and there which made me laugh a few times, yet these moments were as little puddles in a vast desert of pseudo-intellectual rambling; a pretentious mincing of words with no end in sight.
There were pages I reread two, three, four times only for nothing concrete to emerge, no articulatable idea or image or scene.
What is the difference between an un-articulatable idea and there simply being no idea at all? Only the idea of an idea, the air of importance, a(n) illusion/delusion of grandeur.
I adore the premise of Hopscotching back and forth through a book to navigate a non-linear narrative, but the execution lacks any form of substantial commentary on anything in particular.
Other books have utilised this method to great effect: B. S. Johnson's 'The Unfortunates' makes commentary on the randomness of memory; David Foster Wallace's 'Infinite Jest' takes aim at an ever fragmenting Western society; 'Hopscotch', however, meanders aimlessly. It spoke to me while I nodded along and pondered for a while before walking away and realising that I had either understood none of what was being said or that nothing was being said to begin with.
challenging
emotional
reflective
sad
tense
medium-paced
Plot or Character Driven:
Character
Strong character development:
Complicated
Loveable characters:
Yes
Diverse cast of characters:
N/A
Flaws of characters a main focus:
Yes
Es difícil explicar "Rayuela" a algú que no l'ha llegit, em sembla com intentar lluitar les paraules de Cortázar, intentar explicar alguna cosa que no necessita, i no vol, explicació. I no ho faré.
Per mi "Rayuela" ha estat una mena d'obsessió (si no una obsessió amb totes les lletres): llegir compulsivament, quan no toca llegir (cosa que feia molt temps que no em passava), rellegir, tornar enrere, subratllar primer paraules, després frases, paràgrafs sencers... M'ha fet mal. Llegir uns capítols i tornar a la realitat era gairebé impossible: el buit existencial, el qüestionament de tot el que feia i sentia eren gairebé insuportables. I alhora, llegint-lo, m'he sentit més viva, més jo en molts sentits, i alhora, emocions que semblava que hagués patit en una altra vida, no en aquesta. Potser a París, tancada en un pis bebent cafè de matinada. O potser a un continent on no he estat mai, aguantant les tardes de calor (o molt molt fred) amb mate i claus, etc. etc. No enganyaré a ningú dient que normalment puc apartar-me emocionalment de les històries: no és així. Mai. Gens. Però en cap cas m'havia passat a aquest nivell, i es que he caigut a tots els inferns on ha caigut Horacio.
Després d'acabar-lo, volia tornar a començar. Fer-ho diferent, canviar, com deixa fer Cortázar, la lectura i potser la història d'alguna manera. No ho vaig fer (per cuidar la meva salut mental, segurament), però sé que hi tornaré, i cap lectura d'un llibre així pot ser igual a cap altra. "Rayuela" és un llibre per llegir i rellegir, i tornar a trobar-te amb tot el que té dins anys després. I ho faré.
Abans d'acabar, i crec que si algú li agrada escriure i vol llegir aquest llibre ho ha de saber, la prosa poètica de Cortàzar et farà desitjar escriure tot el dia i no tornar-ho a fer mai més, tot a la vegada. Inspira, et fa estimar les paraules, i alhora et fa pensar que no es pot escriure amb elles res millor que el que estàs llegint.
Segurament no tothom que llegeixi el llibre el patirà així, i a vegades penso que aquesta gent és afortunada, i que segurament té una vida més estable, una relació més llunyana i sana amb les històries, però, en el fons, no ho canviaria per res del món.
Per mi "Rayuela" ha estat una mena d'obsessió (si no una obsessió amb totes les lletres): llegir compulsivament, quan no toca llegir (cosa que feia molt temps que no em passava), rellegir, tornar enrere, subratllar primer paraules, després frases, paràgrafs sencers... M'ha fet mal. Llegir uns capítols i tornar a la realitat era gairebé impossible: el buit existencial, el qüestionament de tot el que feia i sentia eren gairebé insuportables. I alhora, llegint-lo, m'he sentit més viva, més jo en molts sentits, i alhora, emocions que semblava que hagués patit en una altra vida, no en aquesta. Potser a París, tancada en un pis bebent cafè de matinada. O potser a un continent on no he estat mai, aguantant les tardes de calor (o molt molt fred) amb mate i claus, etc. etc. No enganyaré a ningú dient que normalment puc apartar-me emocionalment de les històries: no és així. Mai. Gens. Però en cap cas m'havia passat a aquest nivell, i es que he caigut a tots els inferns on ha caigut Horacio.
Després d'acabar-lo, volia tornar a començar. Fer-ho diferent, canviar, com deixa fer Cortázar, la lectura i potser la història d'alguna manera. No ho vaig fer (per cuidar la meva salut mental, segurament), però sé que hi tornaré, i cap lectura d'un llibre així pot ser igual a cap altra. "Rayuela" és un llibre per llegir i rellegir, i tornar a trobar-te amb tot el que té dins anys després. I ho faré.
Abans d'acabar, i crec que si algú li agrada escriure i vol llegir aquest llibre ho ha de saber, la prosa poètica de Cortàzar et farà desitjar escriure tot el dia i no tornar-ho a fer mai més, tot a la vegada. Inspira, et fa estimar les paraules, i alhora et fa pensar que no es pot escriure amb elles res millor que el que estàs llegint.
Segurament no tothom que llegeixi el llibre el patirà així, i a vegades penso que aquesta gent és afortunada, i que segurament té una vida més estable, una relació més llunyana i sana amb les històries, però, en el fons, no ho canviaria per res del món.
Rayuela es uno de los libros más extraños que he leído nunca (y he leído casi todos los libros de Kurt Vonnegut). Esta novela no se lee de la manera tradicional, desde el principio hasta el fin. Hay más maneras de leer. Yo elegí una de las maneras sugeridas por Cortázar (leer desde el capítulo uno hasta capítulo 56) pero me gustaría volver a leer Rayuela otra vez y usar el orden alternativo, el cual incluye los capítulos “prescindibles”.
Es una historia muy confusa y a veces absurda, llena de situaciones y conversaciones absurdas. Pero no creo que la trama sea lo más importante en este libro. Para mí lo que es precioso es el lenguaje, el estilo, lo que el autor puede hacer con las letras, las palabras, las frases, los párrafos y los capítulos. Es una obra impresionante y definitivamente voy a leerla otra vez. Estoy seguro de que mi valoración (tres estrellas después de la primera lectura) va a subir cada vez.
Es una historia muy confusa y a veces absurda, llena de situaciones y conversaciones absurdas. Pero no creo que la trama sea lo más importante en este libro. Para mí lo que es precioso es el lenguaje, el estilo, lo que el autor puede hacer con las letras, las palabras, las frases, los párrafos y los capítulos. Es una obra impresionante y definitivamente voy a leerla otra vez. Estoy seguro de que mi valoración (tres estrellas después de la primera lectura) va a subir cada vez.
La primera prte de la novela es muy buena. Cuando ya no aparece la Maga la trama es más sin sentido. Tiene unas partes magistrales y lindos poemas escondidos en sus capítulos.
slow-paced
Plot or Character Driven:
Character
Strong character development:
Complicated
Loveable characters:
No
Diverse cast of characters:
No
Flaws of characters a main focus:
Yes
Beautiful and complex, daunting, haunting, and the most dazzling display of the beauty of Spanish. Non traditional love story, and the quiet rebellion against everything that is set on stone. The last chapter is marvelous, as open ended as the multiple possible readings of the book.
challenging
informative
reflective
slow-paced
Plot or Character Driven:
Character
Strong character development:
Complicated
Loveable characters:
No
Diverse cast of characters:
No
Flaws of characters a main focus:
Yes